DOS POEMES DE JORDI DOCE

 

Jordi Doce (Xixón, 1967) és Llicenciat en Filologia Anglesa per la Universitat d’Oviedo. Va ser lector d’espanyol (1993-1995) a la Universitat de Sheffield (Anglaterra), on es va doctorar amb una tesi sobre l’influx del romanticisme anglès en la poesia espanyola contemporània. Va coordinar un número especial sobre poesia espanyola contemporània de la revista anglesa Agenda (1997) i col·labora amb assaigs, ressenyes i traduccions en Cuadernos Hispanoamericanos, Clarín i Solaria, entre altres revistes.

Ha publicat els següents llibres de poemes: La anatomia del miedo (Lleó, 1994), Diálogo en la sombra (Deva, Gijón, 1997), Lección de permanencia (Pretextos, València, 2000) i Otras lunas (DVD, Barcelona, 2002), així com el llibre en prosa Bestiario del nómada (Eneida, Madrid, 2001), Gran angular (DVD, Barcelona, 2005). El 2005 publica Hormigas blancas -Notas 1992- 2003- (Bartleby, Madrid, 2005), Imán y desafio. Presencia del romanticismo inglès en la poesía espanola, IV Premio de Ensayo Casa de Amèrica (Península, Barcelona, 2005).

Així mateix, ha preparat edicions bilingües de la poesia de Paul Auster, William Blake, T. S. Eliot i Ted Hughes. Han estat subdirector editorial de la revista Letras libres.

És un poeta que admiro per la seva renovació de la poesia actual, pel corrent anglosaxó dels seus versos que aporta nous enfocaments al panorama poètic espanyol, per la seva riquesa expressiva i la precisió amb què destil·la la paraula correcta. Sincerament crec que, ja avui, és un referent de la poesia actual, un poeta amb un pes poètic específic de gran nivell. Per tot això, voldria oferir-vos aquests dos poemes, una petita mostra de la seva qualitat poètica:

Sylvia Plath

 

(McLean Hospital, 1953)

Puc sentir el mar, o un fons de campanes.
El soroll de gavines em reconforta, alleugereix

els meus atacs. De tant en tant una infermera

ajusta el coixí o desplega els llençols

fins que sento un pes a la barbeta
i no hi ha fred. Els crits que escolto en la distància

són eco i droga. Em visiten mares, parents,

però em canso aviat i ells dubten. Els dies
sisean com ancianes i un instint de sol

agita les cortines: és agre com l’ànima,

i desmesurat, i tèrbol. Hi ha una fulla al pairo
a les meves venes, i cada nit s’obre camí

fins al nus precís de la meva pell. I si atenc

sento el rumor de l’aigua i d’una quilla
partint l’espinada de la llengua.
.

VELL POETA
Qui va extraviar la vida en recrear-la
amb secreta passió, a fil de paraules
que van forjar, potser, el seu emblema net,
torna a mirar-te des del seu cansament,
on la llum evita aquestes pupil·les
que un antic fulgor va encanudir.

El premi és la ceguesa, l’abandonament.
Creure tocar la llum i que calcini.
No la pau satisfeta

que va poder confondre, en un altre temps,
amb la saviesa o la seva imminència,
quan saber és la paraula
que anomena la derrota del desig,
la tremolor d’unes mans en l’aire.
.
Trad. José Luis García Herrera

 



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una comentari en l'entrada: DOS POEMES DE JORDI DOCE

  1. Sylvia Plath es mi madre literaria. Me encantan sus poemas. De su estilo nacieron todos los poetas de la experiencia. Me alegra que hayas seleccionado un poema suyo.

Els comentaris estan tancats.