PLACE DES VOSGUES, Poema de Laia Noguera

Molt probablement és difícil no enamorar-se d’una ciutat com París. Jo vaig caure malalt d’amor la primera vegada que la vaig visitar i encara, molts anys després, aquesta malaltia continua. I un dels racons que més vaig estimar -i encara m’estimo- és la Place des Vosgues. A part de ser la plaça -dissenyada com tal- més antiga de París, és un lloc on la bellesa arquitectònica i natural és fonen per crear un entorn dotat d’una màgia gairebé inigualable. Per això, al llegir aquest poema de la Laia Noguera (Calella, 1983. És llicenciada en Filologia Catalana per la UB. Ha publicat L’oscultor (premi Amadeu Oller 2002, ex-aequo, publicat per Galerada el 2002), Fuga evasió (premi Recvll 2003, publicat per Pagès Editors el 2004), la plaquette Incendi (Cafè Central, 2005) i No et puc dir res (premi Martí Dot 2006, publicat per Viena el 2007) he tornat a reviure totes les emocions viscudes durant les meves visites a aquesta plaça. Aquí us deixo el seu poema, amb l’esperança de que podreu gaudir, a través dels seus versos, d’un lloc emblemàtic, per moltes raons.

Place des Vosges

Una plaça tancada.
Al cim d’un fanal, una merla
que canta.
Rere els barrots,
les branques despullades
i, rere, la trama del cel.
Tot jeu
sota la llum esmorteïda.
La merla és una pedra en el silenci:
les ombres dels coloms
reverberen als arbres;
els núvols reflectits,
a les finestres.
Em recolzo a les llances dels barrots.
És dolç com arriba la nit.
Em pregunto si ho visc
o si només
ho escric.
Veig un ninot abandonat
en un banc i se’m mou
el cor, inquiet com la merla,
que ja no canta
i furga a terra.
M’adono
que m’enduc poques coses de la vida
i em sento penjada en el buit.
Els records són
una plaça deserta.
La merla es mou
a batzegades,
atenta destapar
la lleu textura
de viure.
La plaça és perfecta, quadrada,
un lloc domesticat
de la república
de les persones.
Però en el món de després
de la llum dels fanals,
els arbres callen,
estretament quiets,
i un cor petit de merla
batega.
I jo m’aferro als barrots, esperant
veure caure els records,
petits,
petits com una fulla,
com el cor d’un ocell,
i finalment
adonar-me que visc.
Laia Noguera i Clofent

 



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

PLACE DES VOSGUES, Poema de Laia Noguera

Molt probablement és difícil no enamorar-se d’una ciutat com París. Jo vaig caure malalt d’amor la primera vegada que la vaig visitar i encara, molts anys després, aquesta malaltia continua. I un dels racons que més vaig estimar -i encara m’estimo- és la Place des Vosgues. A part de ser la plaça -dissenyada com tal- més antiga de París, és un lloc on la bellesa arquitectònica i natural és fonen per crear un entorn dotat d’una màgia gairebé inigualable. Per això, al llegir aquest poema de la Laia Noguera (Calella, 1983. És llicenciada en Filologia Catalana per la UB. Ha publicat L’oscultor (premi Amadeu Oller 2002, ex-aequo, publicat per Galerada el 2002), Fuga evasió (premi Recvll 2003, publicat per Pagès Editors el 2004), la plaquette Incendi (Cafè Central, 2005) i No et puc dir res (premi Martí Dot 2006, publicat per Viena el 2007) he tornat a reviure totes les emocions viscudes durant les meves visites a aquesta plaça. Aquí us deixo el seu poema, amb l’esperança de que podreu gaudir, a través dels seus versos, d’un lloc emblemàtic, per moltes raons.

Place des Vosges

Una plaça tancada.
Al cim d’un fanal, una merla
que canta.
Rere els barrots,
les branques despullades
i, rere, la trama del cel.
Tot jeu
sota la llum esmorteïda.
La merla és una pedra en el silenci:
les ombres dels coloms
reverberen als arbres;
els núvols reflectits,
a les finestres.
Em recolzo a les llances dels barrots.
És dolç com arriba la nit.
Em pregunto si ho visc
o si només
ho escric.
Veig un ninot abandonat
en un banc i se’m mou
el cor, inquiet com la merla,
que ja no canta
i furga a terra.
M’adono
que m’enduc poques coses de la vida
i em sento penjada en el buit.
Els records són
una plaça deserta.
La merla es mou
a batzegades,
atenta destapar
la lleu textura
de viure.
La plaça és perfecta, quadrada,
un lloc domesticat
de la república
de les persones.
Però en el món de després
de la llum dels fanals,
els arbres callen,
estretament quiets,
i un cor petit de merla
batega.
I jo m’aferro als barrots, esperant
veure caure els records,
petits,
petits com una fulla,
com el cor d’un ocell,
i finalment
adonar-me que visc.
Laia Noguera i Clofent

 



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.