UNA FINESTRA AL CARRER MARIÀ CUBÍ – Poema de JOAN MARGARIT

Vaig sentir aquest poema de la veu del seu autor a l’homenatge que és va duu a terme al març passat al poeta José Agustín Goytisolo. Em va sorprendre, i em va agradar, per la seva sinceritat i per la humanitat que hi ha darrera de cada vers. És un poema dur i tendre alhora. És el poema de l’amic que reconeix les virtuts i, també, els defectes. És el poema de qui coneix el món i coneix els homes. És un gran poema escrit amb el cap i des de el cor.

UNA FINESTRA AL CARRER MARIÀ CUBÍ

El vaig conèixer els dies de Los pasos del cazador.

No sé si vam ser amics. Ell tant podia ser

la tendresa que ve de la desemparança

com la fatxenderia de la por.

Generós però alhora iracund i mentider.

Ens unia una certa desesperació:

ell pel seu nét, jo per la meva filla.

Negava constantment la realitat,

més com més la batalla era perduda.

Jo me’l vaig estimar. M’agrada molt

la seva poesia quan evoca

darrere els ulls d’un home o d’una dona

el silenci dels camps sense ningú.

Va caure segant l’aire, amb un cop sord.

Una paròdia de l’au

abatuda pel tret del caçador.

Joan Margarit

(del llibre Misteriosament feliç)

 

 



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.