LA VEU DE L’ARBRE, poema de ANTONIO LLAMAS

Antonio LLamas és de Rute (Còrdova) i va néixer al 1972. És una de les veus poètiques més interessants de la poesia feta en Còrdova (i a Andalusia) durant l’última dècada. Amb el seu llibre Márgenes de un silencio (Marges d’un silenci) va obtenir el premi Rosalía de Castro de la Casa de Galicia a Córdoba. Anteriorment havia publicat Paraisos irregulares (Paradisos irregulars). La seva poesia és una poesia moderna, arrelada als temps que hi vivim però sense deixar de banda la influència d’una poesia més tradicional. Hi ha una recerca de la identitat (personal i poètica) i, naturalment, els temes del amor, la mort, el pas del temps… són presents a la seva poesia. El poema que porto, La veu de l’arbre, és un dels poemes que més m’agraden d’Antonio Llamas. Perquè, crec, l’arbre simbolitza l’ànima del poeta i la veu de l’arbre és la seva veu. És a dir, el que Antonio Llamas expressa a través d’aquesta recerca és la seva pròpia veu. I de tot allò que fa per trobar-s’hi, de tots aquests esforços per entrar dins dels seus sentiments, només pot plasmar una petita mostra, només una crosta de l’arbre que dóna sentit i vida al poema. Sé que el poema és molt més del que he escrit i que la seva poesia va més enllà. El que pretenc és que aquest poema us engresqui i que desitgeu saber més coses i llegir més poemes del poeta Antonio Llamas.
 

LA VEU DE L’ARBRE

No puc rescatar la veu de l’arbre

i sé que és allà, sempre va estar allà,
sota de les pedres que no vaig aixecar mai.
Hi ha paisatges en els quals la noto
caminant de puntetes pels camps,
arremolinant les fulles
per apropar el temps
a conques interiors on la llum descobreix
records de llocs retallats en ombres,
siluetes en blau que es moren de fred.
Quan em quedo quiet sento la seva gravetat
com una mà oberta entre la boira,
arrossegant-se des de dins entre cruixits d’aigua.
Romanc callat i noto com cauen
arrels de silenci al pou de la sang.
Mirant a un punt fix d’aquest dia
trobo noves forces i ho intento un altre cop,
però rellisco entre les branques
i tan sols em queda la crosta d’un vers
tremolant en el poema.
.
Traducció: José Luis García Herrera
(Antonio LLamas, Márgenes de un silencio, Casa de Galicia en Córdoba, 2007)



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: LA VEU DE L’ARBRE, poema de ANTONIO LLAMAS

  1. Miquel diu:

    La veritat és que la imatge de l’arbre ajuda molt a prendre un significat bastant clar. Com tu has dit abans, agafa l’arbre com si fos ell mateix i això ho podem veure també en altres poetes, per exemple en Joan Alcover quan diu: Jo sóc l’esqueix d’un arbre… Vos anim a tots vosaltres a llegir el poeta. Juntament amb ell, d’altres de l’Escola Mallorquina.

    La imatge de l’arbre l’han utilitzat varis poetes com són Salvador Espriu, Miquel Costa i Llobera (també de l’escola mallorquina), entre d’altres. Estic fent un treball de poesia amb la imatge de l’arbre, per tant, si em poguessis donar algun exemple més, t’ho agraïria de tot cor.

    Miquel Sureda i Jaén

  2. 近年、生活水準の継続的な改善と、人々の欲望が社会活動に参加しても、ドレスは、より多くの人々は、特殊な状況で使用されているされており、増加しており、過去からリースに着用者のいくつかの購入またはコレクションを表します。一方、過去の市場に比べウエディングドレス販売台数が大幅に増加している。しかし、業界カラードレス格安、製品の品質問題の急速な発展は、非標準の市場はますます顕著になってくる。

Els comentaris estan tancats.