POEMA ELOGI DE LA TRISTESA, de MIQUEL-LLUÍS MUNTANÉ

Hi han poemes que, un cop llegits o escoltats, ja no els oblidaràs mai més, formen part de la teva educació sentimental. Això em va passar amb aquest poema d’en Miquel-Lluís Muntané (Barcelona 1956). La primera vegada que  vaig llegir Elogi de la tristesa em vaig dir: "aquest és un gran poema". L’he llegit més vegades, l’he sentit amb la veu del poeta i, cada dia més, em continua agradant. És un referent a qui torno, que tinc present, que forma part d’aquesta maleta de poemes estimats. Aquest és un petit reconeixement.

ELOGI DE LA TRISTESA

Hi ha gent, segons m’han dit, que viu de l’aire.

Els uns viuen d’amor; d’altres, de somnis.

Alguns viuen gronxats per la utopia

que els manté arrecerats de les onades.

Hi ha qui viu de secrets o de mentides,

d’il·lusions, miratges i quimeres.

Jo juro que es pot viure de tristesa,

sentir-la com el vent que empeny la barca,

com la saba que corre per les tiges,

com la flama que crema fulles mortes;

una tristesa fonda i solidària,

compromesa amb la feina més feixuga,

com fidel cavaller vetllant les armes;

tristesa que somou i purifica,

que combat la desesma i la transforma.

No és immortal qui viu de la tristesa,

però ningú no ho és, visqui com visqui.

Miquel-Lluís Muntané



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.