UN MAL DOLENT, de VALENTÍ BIGORDÀ

Fa ja uns mesos, després d’una lectura poètica a la biblioteca d’Abrera, vaig tenir l’ocasió de conèixer a Maribel, l’esposa de Valentí Bigordà i Moragas. Vam mantenir una xerrada molt afable i amistosa i em va parlar de l’obra poètica de Valentí que, desgraciadament, havia mort a causa d’un càncer de cólon. Dies després vaig rebre un exemplar del llibre Un mal dolent.

És un llibre tremendament humà, d’una força de voluntat i unes ànsies de viure poc comunes. Valentí va trobar en la poesia el camí per vèncer el càncer, "la bèstia" com ell la cridava. La poesia va ser aquesta bassa de salvació a què Valentí es va aferrar per afrontar els mals moments amb la il·lusió de qui explica cada poema escrit, cada dia viscut, com una batalla guanyada en aquesta guerra particular contra la mort. En aquest llibre vida i poesia es fonen en un mateix sentiment. Gairebé podríem aventurar-nos a dir que aquest llibre es va convertir en un diari, en un testimoni, a les empremtes que porten, de la vida al paper, la passió de viure. I, encara que el llibre està conformat per una vintena de poemes, podem dir que es tracta d’un únic poema, d’aquest poema que agafa al dolor, al mal, per les solapes negres del destí i li adverteix, amb tota la seva energia, que no pensa retre’s; que potser hauran dies de boira, dies d’abatiment, però que, sens dubte, hauran dies -sempre- carregats de paraules póeticas, d’aquestes paraules que, com per a Gabriel Celaya, "eren una arma carregada de futur".

Ha estat un plaer llegir aquest llibre, endinsar-me en la biografia (perquè és la vida de Valentí la que passa per davant dels nostres ulls) del poeta, sentir el relat esquinçador de qui sap que la mort li segueix els talons i aconsegueix, malgrat tot, oferir cada dia un vers i un somriure.

D’aquest llibre destacaria el poema No et vull veure plorar, on s’aprecia clarament l’humor, la ironia, el sentiment, la humanitat amb la qual el poeta afrontava el mal de la seva malaltia. Un llibre molt emotiu i coratjós.

NO ET VULL VEURE PLORAR
Quan jo mori,
no et vull veure plorar.
Si vols plorar, fes-ho a porta tancada.
.

Quan jo mori,
no cal que vinguis al meu enterrament.
Tanca’t a casa a plorar.
.
Quan jo mori,
no vull veure la teva cara descomposta
estant de cos present.
Tanca’t a casa a plorar.

.
Si plores, fes-ho per tu
que jo ja no ho necessito.
Plora més per tu que per mi
que jo ja he fet el camí
i mira el tram que et queda.
.
Quan et vegin plorar, tots diran:
Mira com l’estimava.
I jo esclataré a riallades
coneixedor d’un amor sense plors.
.
No ploris més amor meu
que els rius es desborden.

Eixuga els teus ulls entelats
per poder veure el present amb nitidesa.
Un present negat per llàgrimes d’injusticia.
.
Que el teu dol no afegeixi més dolor
a aquesta vall de llàgrimes.
dedica els teus esforços a consolar les llàgrimes del vius.
.
(Valentí Bigordà i Moragas, Un mal dolent, La Cospiteria d’Abrera, 2006)



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.