DOS POEMES DE JORDI DOCE

 

Jordi Doce (Xixón, 1967) és Llicenciat en Filologia Anglesa per la Universitat d’Oviedo. Va ser lector d’espanyol (1993-1995) a la Universitat de Sheffield (Anglaterra), on es va doctorar amb una tesi sobre l’influx del romanticisme anglès en la poesia espanyola contemporània. Va coordinar un número especial sobre poesia espanyola contemporània de la revista anglesa Agenda (1997) i col·labora amb assaigs, ressenyes i traduccions en Cuadernos Hispanoamericanos, Clarín i Solaria, entre altres revistes.

Ha publicat els següents llibres de poemes: La anatomia del miedo (Lleó, 1994), Diálogo en la sombra (Deva, Gijón, 1997), Lección de permanencia (Pretextos, València, 2000) i Otras lunas (DVD, Barcelona, 2002), així com el llibre en prosa Bestiario del nómada (Eneida, Madrid, 2001), Gran angular (DVD, Barcelona, 2005). El 2005 publica Hormigas blancas -Notas 1992- 2003- (Bartleby, Madrid, 2005), Imán y desafio. Presencia del romanticismo inglès en la poesía espanola, IV Premio de Ensayo Casa de Amèrica (Península, Barcelona, 2005).

Així mateix, ha preparat edicions bilingües de la poesia de Paul Auster, William Blake, T. S. Eliot i Ted Hughes. Han estat subdirector editorial de la revista Letras libres.

És un poeta que admiro per la seva renovació de la poesia actual, pel corrent anglosaxó dels seus versos que aporta nous enfocaments al panorama poètic espanyol, per la seva riquesa expressiva i la precisió amb què destil·la la paraula correcta. Sincerament crec que, ja avui, és un referent de la poesia actual, un poeta amb un pes poètic específic de gran nivell. Per tot això, voldria oferir-vos aquests dos poemes, una petita mostra de la seva qualitat poètica:

Sylvia Plath

 

(McLean Hospital, 1953)

Puc sentir el mar, o un fons de campanes.
El soroll de gavines em reconforta, alleugereix

els meus atacs. De tant en tant una infermera

ajusta el coixí o desplega els llençols

fins que sento un pes a la barbeta
i no hi ha fred. Els crits que escolto en la distància

són eco i droga. Em visiten mares, parents,

però em canso aviat i ells dubten. Els dies
sisean com ancianes i un instint de sol

agita les cortines: és agre com l’ànima,

i desmesurat, i tèrbol. Hi ha una fulla al pairo
a les meves venes, i cada nit s’obre camí

fins al nus precís de la meva pell. I si atenc

sento el rumor de l’aigua i d’una quilla
partint l’espinada de la llengua.
.

VELL POETA
Qui va extraviar la vida en recrear-la
amb secreta passió, a fil de paraules
que van forjar, potser, el seu emblema net,
torna a mirar-te des del seu cansament,
on la llum evita aquestes pupil·les
que un antic fulgor va encanudir.

El premi és la ceguesa, l’abandonament.
Creure tocar la llum i que calcini.
No la pau satisfeta

que va poder confondre, en un altre temps,
amb la saviesa o la seva imminència,
quan saber és la paraula
que anomena la derrota del desig,
la tremolor d’unes mans en l’aire.
.
Trad. José Luis García Herrera

 



1 comentari

PLACE DES VOSGUES, Poema de Laia Noguera

Molt probablement és difícil no enamorar-se d’una ciutat com París. Jo vaig caure malalt d’amor la primera vegada que la vaig visitar i encara, molts anys després, aquesta malaltia continua. I un dels racons que més vaig estimar -i encara m’estimo- és la Place des Vosgues. A part de ser la plaça -dissenyada com tal- més antiga de París, és un lloc on la bellesa arquitectònica i natural és fonen per crear un entorn dotat d’una màgia gairebé inigualable. Per això, al llegir aquest poema de la Laia Noguera (Calella, 1983. És llicenciada en Filologia Catalana per la UB. Ha publicat L’oscultor (premi Amadeu Oller 2002, ex-aequo, publicat per Galerada el 2002), Fuga evasió (premi Recvll 2003, publicat per Pagès Editors el 2004), la plaquette Incendi (Cafè Central, 2005) i No et puc dir res (premi Martí Dot 2006, publicat per Viena el 2007) he tornat a reviure totes les emocions viscudes durant les meves visites a aquesta plaça. Aquí us deixo el seu poema, amb l’esperança de que podreu gaudir, a través dels seus versos, d’un lloc emblemàtic, per moltes raons.

Place des Vosges

Una plaça tancada.
Al cim d’un fanal, una merla
que canta.
Rere els barrots,
les branques despullades
i, rere, la trama del cel.
Tot jeu
sota la llum esmorteïda.
La merla és una pedra en el silenci:
les ombres dels coloms
reverberen als arbres;
els núvols reflectits,
a les finestres.
Em recolzo a les llances dels barrots.
És dolç com arriba la nit.
Em pregunto si ho visc
o si només
ho escric.
Veig un ninot abandonat
en un banc i se’m mou
el cor, inquiet com la merla,
que ja no canta
i furga a terra.
M’adono
que m’enduc poques coses de la vida
i em sento penjada en el buit.
Els records són
una plaça deserta.
La merla es mou
a batzegades,
atenta destapar
la lleu textura
de viure.
La plaça és perfecta, quadrada,
un lloc domesticat
de la república
de les persones.
Però en el món de després
de la llum dels fanals,
els arbres callen,
estretament quiets,
i un cor petit de merla
batega.
I jo m’aferro als barrots, esperant
veure caure els records,
petits,
petits com una fulla,
com el cor d’un ocell,
i finalment
adonar-me que visc.
Laia Noguera i Clofent

 



Comentaris tancats a PLACE DES VOSGUES, Poema de Laia Noguera

PLACE DES VOSGUES, Poema de Laia Noguera

Molt probablement és difícil no enamorar-se d’una ciutat com París. Jo vaig caure malalt d’amor la primera vegada que la vaig visitar i encara, molts anys després, aquesta malaltia continua. I un dels racons que més vaig estimar -i encara m’estimo- és la Place des Vosgues. A part de ser la plaça -dissenyada com tal- més antiga de París, és un lloc on la bellesa arquitectònica i natural és fonen per crear un entorn dotat d’una màgia gairebé inigualable. Per això, al llegir aquest poema de la Laia Noguera (Calella, 1983. És llicenciada en Filologia Catalana per la UB. Ha publicat L’oscultor (premi Amadeu Oller 2002, ex-aequo, publicat per Galerada el 2002), Fuga evasió (premi Recvll 2003, publicat per Pagès Editors el 2004), la plaquette Incendi (Cafè Central, 2005) i No et puc dir res (premi Martí Dot 2006, publicat per Viena el 2007) he tornat a reviure totes les emocions viscudes durant les meves visites a aquesta plaça. Aquí us deixo el seu poema, amb l’esperança de que podreu gaudir, a través dels seus versos, d’un lloc emblemàtic, per moltes raons.

Place des Vosges

Una plaça tancada.
Al cim d’un fanal, una merla
que canta.
Rere els barrots,
les branques despullades
i, rere, la trama del cel.
Tot jeu
sota la llum esmorteïda.
La merla és una pedra en el silenci:
les ombres dels coloms
reverberen als arbres;
els núvols reflectits,
a les finestres.
Em recolzo a les llances dels barrots.
És dolç com arriba la nit.
Em pregunto si ho visc
o si només
ho escric.
Veig un ninot abandonat
en un banc i se’m mou
el cor, inquiet com la merla,
que ja no canta
i furga a terra.
M’adono
que m’enduc poques coses de la vida
i em sento penjada en el buit.
Els records són
una plaça deserta.
La merla es mou
a batzegades,
atenta destapar
la lleu textura
de viure.
La plaça és perfecta, quadrada,
un lloc domesticat
de la república
de les persones.
Però en el món de després
de la llum dels fanals,
els arbres callen,
estretament quiets,
i un cor petit de merla
batega.
I jo m’aferro als barrots, esperant
veure caure els records,
petits,
petits com una fulla,
com el cor d’un ocell,
i finalment
adonar-me que visc.
Laia Noguera i Clofent

 



Comentaris tancats a PLACE DES VOSGUES, Poema de Laia Noguera

Adéu al poeta ISIDRE XICOLA

Aquest passat dimarts dia 22 de setembre ens va deixar el poeta de Sant Andreu de la Barca Isidre Xicola, qui ha mort als 74 anys. Era una persona molt arrelada a la vida cultural de la vila, havent format part de la Coral Ferran Sors, membre del taller literari Tànit i col.laborador de programes de ràdio. Sempre disposat a recolzar tota iniciativa literària, va donar suport amb la seva presència a institucions culturals com el Fòrum Gaspar de Preses o la revista Full Tànit. Com petit homenatge, des del meu reconeixement personal, doncs sempre ens vam tractar amb molta estima, us deixo un poema de l’Isidre, unes belles paraules d’una gran persona.

EL SO D’UNA HAVANERA

És un secret que es guarda

sota les fulles del vent

quan creix l’arbre.

Fulles de llibre imprès

on les lletres parlen.

Digueu-me si la veieu,

i digueu que jo sóc sol

i la soletat no és res,

molt poca cosa,

és un secret que

s’emporten les ones

al seu endins

arrosegant-les des de la sorra.

Una immensa soletat

sent l’aigua de la vora

fins que el mar la crida

i a poc a poc se l’emporta

mar endins del son

de les il.lusions.

Barca pescadora,

ets n secret que guarda

el vaixell i la tenora

quan cantava cançons

havaneres crispadores

que al mariner fan plorar

nedant damunt les ones

dels pensaments,

corre per terra el mariner,

deixa el timó de les tenebres

vora la platja de sorra groga

que el sol escalfa.

L’aire fred que ell sol se’n va.

Isidre Xicola

Comentaris tancats a Adéu al poeta ISIDRE XICOLA

SETEMBRE – Poema de JAUME BOSQUET

Fa un parell de dies, a una llibreria del centre de Barcelona, vaig trobar un llibre de poesia amb un títol ben singular: La mateixa història. El llibre va rebre el Premi Pollença de Poesia l’any 2006 i el seu autor és Jaume Bosquet. Jaume va néixer a Salt l’any 1956, i és professor de llengua i literatura catalana en un institut d’Olot. Ha publicat 4 llibres de poemes: Diàlegs (1999, Premi Bernat Vidal i Tomàs), Les formes amb la calma, quaranta haikús que acompanyen quaranta fotografies de Xavier Vilagran (2003), L’altre (2004) i aques últim La mateixa història (2007). Dintre d’aquest llibre he trobat un poema que s’adapta molt bé al mes en que estem, Setembre, i que reprodueixo a continuació:

SETEMBRE

          El repiqueteig del pollacre és juganer i gràcil

          i fa pensar en la música de Mozart, tan lliure i líquida.

                                                         Josep Pla

 

Encapotada de bromes,

també aquesta tarda és bona perquè et contin,

un cop més, la història de sempre.

Aquí mateix,

al costat del vial sorollós de camions i de motos,

dotze pollancres, solitaris a la prada,

proclamen la seva immensitat.

Digues que sí, que pots tenir als teus ulls

la imatge del planejar de milers d’estornells

-com una rajada gegant en un mar d’aire i de cel-

reclamats per la força suprema de les branques

i per la sonoritat delicada de les fulles.

Pensa-hi doncs, ets tu qui ha vist desaparèixer,

en un moviment convuls,

el peix fantàstic als braços amorosos.

Jaume Bosquet

1 comentari

UNA FINESTRA AL CARRER MARIÀ CUBÍ – Poema de JOAN MARGARIT

Vaig sentir aquest poema de la veu del seu autor a l’homenatge que és va duu a terme al març passat al poeta José Agustín Goytisolo. Em va sorprendre, i em va agradar, per la seva sinceritat i per la humanitat que hi ha darrera de cada vers. És un poema dur i tendre alhora. És el poema de l’amic que reconeix les virtuts i, també, els defectes. És el poema de qui coneix el món i coneix els homes. És un gran poema escrit amb el cap i des de el cor.

UNA FINESTRA AL CARRER MARIÀ CUBÍ

El vaig conèixer els dies de Los pasos del cazador.

No sé si vam ser amics. Ell tant podia ser

la tendresa que ve de la desemparança

com la fatxenderia de la por.

Generós però alhora iracund i mentider.

Ens unia una certa desesperació:

ell pel seu nét, jo per la meva filla.

Negava constantment la realitat,

més com més la batalla era perduda.

Jo me’l vaig estimar. M’agrada molt

la seva poesia quan evoca

darrere els ulls d’un home o d’una dona

el silenci dels camps sense ningú.

Va caure segant l’aire, amb un cop sord.

Una paròdia de l’au

abatuda pel tret del caçador.

Joan Margarit

(del llibre Misteriosament feliç)

 

 

Comentaris tancats a UNA FINESTRA AL CARRER MARIÀ CUBÍ – Poema de JOAN MARGARIT

LA VEU DE L’ARBRE, poema de ANTONIO LLAMAS

Antonio LLamas és de Rute (Còrdova) i va néixer al 1972. És una de les veus poètiques més interessants de la poesia feta en Còrdova (i a Andalusia) durant l’última dècada. Amb el seu llibre Márgenes de un silencio (Marges d’un silenci) va obtenir el premi Rosalía de Castro de la Casa de Galicia a Córdoba. Anteriorment havia publicat Paraisos irregulares (Paradisos irregulars). La seva poesia és una poesia moderna, arrelada als temps que hi vivim però sense deixar de banda la influència d’una poesia més tradicional. Hi ha una recerca de la identitat (personal i poètica) i, naturalment, els temes del amor, la mort, el pas del temps… són presents a la seva poesia. El poema que porto, La veu de l’arbre, és un dels poemes que més m’agraden d’Antonio Llamas. Perquè, crec, l’arbre simbolitza l’ànima del poeta i la veu de l’arbre és la seva veu. És a dir, el que Antonio Llamas expressa a través d’aquesta recerca és la seva pròpia veu. I de tot allò que fa per trobar-s’hi, de tots aquests esforços per entrar dins dels seus sentiments, només pot plasmar una petita mostra, només una crosta de l’arbre que dóna sentit i vida al poema. Sé que el poema és molt més del que he escrit i que la seva poesia va més enllà. El que pretenc és que aquest poema us engresqui i que desitgeu saber més coses i llegir més poemes del poeta Antonio Llamas.
 

LA VEU DE L’ARBRE

No puc rescatar la veu de l’arbre

i sé que és allà, sempre va estar allà,
sota de les pedres que no vaig aixecar mai.
Hi ha paisatges en els quals la noto
caminant de puntetes pels camps,
arremolinant les fulles
per apropar el temps
a conques interiors on la llum descobreix
records de llocs retallats en ombres,
siluetes en blau que es moren de fred.
Quan em quedo quiet sento la seva gravetat
com una mà oberta entre la boira,
arrossegant-se des de dins entre cruixits d’aigua.
Romanc callat i noto com cauen
arrels de silenci al pou de la sang.
Mirant a un punt fix d’aquest dia
trobo noves forces i ho intento un altre cop,
però rellisco entre les branques
i tan sols em queda la crosta d’un vers
tremolant en el poema.
.
Traducció: José Luis García Herrera
(Antonio LLamas, Márgenes de un silencio, Casa de Galicia en Córdoba, 2007)

2s comentaris

POEMA ELOGI DE LA TRISTESA, de MIQUEL-LLUÍS MUNTANÉ

Hi han poemes que, un cop llegits o escoltats, ja no els oblidaràs mai més, formen part de la teva educació sentimental. Això em va passar amb aquest poema d’en Miquel-Lluís Muntané (Barcelona 1956). La primera vegada que  vaig llegir Elogi de la tristesa em vaig dir: "aquest és un gran poema". L’he llegit més vegades, l’he sentit amb la veu del poeta i, cada dia més, em continua agradant. És un referent a qui torno, que tinc present, que forma part d’aquesta maleta de poemes estimats. Aquest és un petit reconeixement.

ELOGI DE LA TRISTESA

Hi ha gent, segons m’han dit, que viu de l’aire.

Els uns viuen d’amor; d’altres, de somnis.

Alguns viuen gronxats per la utopia

que els manté arrecerats de les onades.

Hi ha qui viu de secrets o de mentides,

d’il·lusions, miratges i quimeres.

Jo juro que es pot viure de tristesa,

sentir-la com el vent que empeny la barca,

com la saba que corre per les tiges,

com la flama que crema fulles mortes;

una tristesa fonda i solidària,

compromesa amb la feina més feixuga,

com fidel cavaller vetllant les armes;

tristesa que somou i purifica,

que combat la desesma i la transforma.

No és immortal qui viu de la tristesa,

però ningú no ho és, visqui com visqui.

Miquel-Lluís Muntané

Comentaris tancats a POEMA ELOGI DE LA TRISTESA, de MIQUEL-LLUÍS MUNTANÉ

EL ROSSINYOL, poema de JESÚS CABEZAS JIMÉNEZ

Jesús Cabezas Jiménez, per sobre de tot, és un gran amic meu. També és un excel.lent poeta i un metge extraordinari pels seus coneixements i qualitats humanes. Però per damunt de totes les seves virtuts destaca la de la amistat sincera i fidel. En Jesús és de Motril (Granada), és metge i treballa com a Cap d’Urgències de l’Hospital de Motril. Com a poeta ha publicat Poemario de ausencias, Camino de las cañas, A voz en grito, Enseñanza primaria i Pequeñas verdades, d’on he extret el poema El rossinyol que aquí us presento. La seva humanitat va del home al poeta o viceversa, que no sabria dir-ho. Des d’una poesia de caire social, humanístic, el poeta visita els dies del passat i la memòria per reivindicar un temps on certs valors com ara l’amistat, el compromís, l’esforç, la solidaritat, tenien una pes molt important en la societat. El poema que presento, curiosament, s’allunya una mica d’aquesta visió i comporta cert intimisme. El rossinyol esdevé, clarament, en un símbol on el poeta desitja retrobar-se amb si mateix o amb algú molt significatiu per a ell. Hi han referències prou clares a la feina, a la nit, al cansament (treballa en Urgències). Un poema que, salvant les distàncies, però mantenint evidents proximitats, em recorda el to càlid i profund de San Juan de la Cruz.

EL ROSSINYOL

Ningú de la meva feina no ho ha escoltat

mai. Ningú no sap dir-me com

és el seu cant, quines síl·labes emet

des d’aquest jardinet que hi ha davant

de la pujada. Pregunto a tots

els que fan vela amb mi, a la nit,

i ningú és capaç de respondre’m.

I tanmateix, jo sento la teva veu

en el cansament de la matinada,

sóc capaç d’apreciar la teva timidesa

mentre romans ocult al teu bosquet

de fronda, distingeixo els teus sanglots en la nit,

i donaria qualsevol cosa per veure’t,

per tenir-te a la meva mà

i sentir el teu batec de vida entre els meus dits…

(Jesús Cabezas Jiménez, Pequeñas verdades, Editorial Alhulia, Granada 2003)

Comentaris tancats a EL ROSSINYOL, poema de JESÚS CABEZAS JIMÉNEZ

UN MAL DOLENT, de VALENTÍ BIGORDÀ

Fa ja uns mesos, després d’una lectura poètica a la biblioteca d’Abrera, vaig tenir l’ocasió de conèixer a Maribel, l’esposa de Valentí Bigordà i Moragas. Vam mantenir una xerrada molt afable i amistosa i em va parlar de l’obra poètica de Valentí que, desgraciadament, havia mort a causa d’un càncer de cólon. Dies després vaig rebre un exemplar del llibre Un mal dolent.

És un llibre tremendament humà, d’una força de voluntat i unes ànsies de viure poc comunes. Valentí va trobar en la poesia el camí per vèncer el càncer, "la bèstia" com ell la cridava. La poesia va ser aquesta bassa de salvació a què Valentí es va aferrar per afrontar els mals moments amb la il·lusió de qui explica cada poema escrit, cada dia viscut, com una batalla guanyada en aquesta guerra particular contra la mort. En aquest llibre vida i poesia es fonen en un mateix sentiment. Gairebé podríem aventurar-nos a dir que aquest llibre es va convertir en un diari, en un testimoni, a les empremtes que porten, de la vida al paper, la passió de viure. I, encara que el llibre està conformat per una vintena de poemes, podem dir que es tracta d’un únic poema, d’aquest poema que agafa al dolor, al mal, per les solapes negres del destí i li adverteix, amb tota la seva energia, que no pensa retre’s; que potser hauran dies de boira, dies d’abatiment, però que, sens dubte, hauran dies -sempre- carregats de paraules póeticas, d’aquestes paraules que, com per a Gabriel Celaya, "eren una arma carregada de futur".

Ha estat un plaer llegir aquest llibre, endinsar-me en la biografia (perquè és la vida de Valentí la que passa per davant dels nostres ulls) del poeta, sentir el relat esquinçador de qui sap que la mort li segueix els talons i aconsegueix, malgrat tot, oferir cada dia un vers i un somriure.

D’aquest llibre destacaria el poema No et vull veure plorar, on s’aprecia clarament l’humor, la ironia, el sentiment, la humanitat amb la qual el poeta afrontava el mal de la seva malaltia. Un llibre molt emotiu i coratjós.

NO ET VULL VEURE PLORAR
Quan jo mori,
no et vull veure plorar.
Si vols plorar, fes-ho a porta tancada.
.

Quan jo mori,
no cal que vinguis al meu enterrament.
Tanca’t a casa a plorar.
.
Quan jo mori,
no vull veure la teva cara descomposta
estant de cos present.
Tanca’t a casa a plorar.

.
Si plores, fes-ho per tu
que jo ja no ho necessito.
Plora més per tu que per mi
que jo ja he fet el camí
i mira el tram que et queda.
.
Quan et vegin plorar, tots diran:
Mira com l’estimava.
I jo esclataré a riallades
coneixedor d’un amor sense plors.
.
No ploris més amor meu
que els rius es desborden.

Eixuga els teus ulls entelats
per poder veure el present amb nitidesa.
Un present negat per llàgrimes d’injusticia.
.
Que el teu dol no afegeixi més dolor
a aquesta vall de llàgrimes.
dedica els teus esforços a consolar les llàgrimes del vius.
.
(Valentí Bigordà i Moragas, Un mal dolent, La Cospiteria d’Abrera, 2006)

Comentaris tancats a UN MAL DOLENT, de VALENTÍ BIGORDÀ